Aquest any la Festa Major de Gràcia celebra el seu bicentenari, una efemèride que ha generat i generà moltes preguntes, tant per part dels veïns de Gràcia com de fora, sobretot pel que fa als seus guarniments i altres coses més o menys importants vinculades a la festa.
Primer de tot i abans d’entrar en matèria, dir que l’evolució de la Festa Major de Gràcia va paral·lela també a l’evolució urbanística del seu territori. Una transformació de rural a urbana que es va apuntar en la dècada de 1790 i que va començar a materialitzar-se durant els primers anys del 1800. Una eclosió i transformació urbana que es va veure aturada entre el 1808 i el 1814 per la Guerra del Francès.
Acabat el conflicte bèl·lic és va reemprendre de nou la urbanització de les diferents finques de Gràcia. Un canvi imparable de substituir els camps de conreus per carrers, places i edificis, i amb una població que no va parar de créixer, fins el punt de convertir-se en la novena ciutat d’Espanya en població el 1897, quan Gràcia es va reintegrar de nou a Barcelona.
Malgrat que hi ha diferents escrits que parlen de l’inici de la festa d’una forma imprecisa, cal tornar a la Guerra de Francès per trobar els orígens de la festa gracienca d’una forma relatada i amb coherència.
Fins aquest conflicte a extramurs de la ciutat, entre actual Gran Via i Aragó, hi havia el convent dels franciscans, on amb el pas del temps s’havien aixecat diferents cases al seu voltant i que donaren forma a l’anomenat barri de Jesús. Un indret que finalment va ser arrasat per l’exèrcit Francès.
El 1817 Antoni Trilla propietari de la masia que encara hi ha en peu avui al carrer Gran, va cedir la capella d’aquesta als frares franciscans perquè guardaren les poques coses que havien pogut salvar del seu antic convent, mentre es construïa el nou on avui hi ha l’esglèsia de Santa Maria i Jesús de Gràcia.
A conseqüència del trasllat d’aquestes pertinences a Gràcia, el 1817 és va celebrar el 15 d’agost a can Trilla, l’aplec que per la Mare de Déu d’agost s’havia fet cada any en el desaparegut barri i convent de Jesús.
Segons Francesc Curet al seu llibre Muralles enllà un dels volums que consta la seva obra Visions Barcelonines 1760-1860: Cal retenir aquesta data, memorable en els annals de Gràcia, perquè assenyala l’inici de la festa major gracienca en la diada de l’Assumpta.
Amb el creixement urbà que va experimentar Gràcia al llarg de tot el segle XIX, entre el 1820 i 1823 la vila va assolir la seva primera independència municipal i la segona entre el 1850 i el mes d’abri de 1897.
En un territori en plena transformació, les noves urbanitzcions de terreny rural no paraven, una d’aquestes fou la de 1850 del joier Josep Rosell que dona nom als nous carrers i plaça, amb el de pedres precioses i al carrer principal el d’Ample -avui Verdi-. I és d’aquest carrer on s’han acabat de construir les primeres cases, del que hi ha, 15 d'agost de 1862, la primera referència escrita a la premsa sobre el guarniment d’un carrer sencer, en la qual s’explica que els veïns el carrer Ample o de les Monges, pretenien tenir-lo guarnit i iI·luminat durant dos dies i amb una programació en la que hi figuraven els jocs de cucanya per als infants, la música i el ball a I’aire lliure pels més grans entre altres entreteniments.
Segons la premsa del moment els primers carrers guarnits s’aplegaven en els sectors de la vila més poblats, com a l’entorn dels carrers Ample, Providència i Alzina, arribant fins i tot al carrer Maignon, al volant del carrer de la Riera de Sant Miquel, on també s'havia aixecat un envelat o a la Gràcia antiga en carrers Com Estrella (Martínez de la Rosa), Culebra (Francisco Giner), Aurora (Mozart) Fraternitat, Progrés entre altres.
Carrers que van començar a canviar el guarniment fet només de brancatge i flora per anar introduint-hi pals, banderes, arcades, entre altres elements ornamentals mentre a poc a poc s’encaminaven a una mena de guarniment més de l’estil que coneixem avui.
És també en aquests carrers de la part baixa de Gràcia que l’any 1896 els veïns és plantaren i decidiren no celebrar la Festa Major, ja que molts dels seus veïns tenien familiars a la Guerra de Cuba. Curiosament aquesta va ser la darrera festa major de la Gràcia Independent i que el seu alcalde que va voler mantenir la festa pels seus nassos era Francèsc Derch el lider de la Revolta de les Quintes de 1870.
Al llarg de la història la participació dels carrers i places a la festa ha estat com les dents de la serra, amunt i avall, tot depenen de les circumstancies. Una d’aquestes fou la Guerra Civil, de la que aquest any es compleixen 80 anys. Si bé la sublevació militar a Barcelona es produir el 19 de juliol, la festa no es va suspendre oficial i definitivament fins el 4 d’agost de 1936 o sigui deu dies abans de la seva celebració, quan en assemblea general extraordinària, la Federació de Comissions de Festes sota la presidència del conseller delegat del districte vuitè senyor Mori Ballester, acordaren donades les circumstàncies suspendre-les instant als carrers que una vegada satisfetes les deutes els diners restants es destinessin a augmentar la subscripció proviudes i orfes de les víctimes caigudes en defensa de la República.
Amb l’arribada del franquisme la festa va continuar sense llibertats i sota els paràmetres d’aquest. El 1955 de fet i poc després el 1956 oficialment, es va crear la Federación de Comisiones y Asociaciones de la Fiesta Mayor de Gràcia, una nova entitat que tingué com a president, Gaspar Ribé i Carbó, membre del carrer Benet Mercadé, així com també el suport del cap polític del Districte, Joaquín Millán Lavín i que establí el seu domicili social a la seu de la Falange a la plaça Lesseps.
Amb l’aparició del Seat 600 entre altres, les segones residències i la televisió, la festa va anar perden adeptes, malgrat que aquestes raons són de pes hi ha altres menys recordades com eren: el pagament d’autors, el consum de la llum de la festa que patien els carrers organitzadors, així com també en la poca sensibilitat municipal alhora de tallar els carrers per la festa, doncs la circulació dels cotxes -era per molts regidors un símbol de modernitat i progrés-.
Mort el dictador Franco, la gent es va anar apropiant a poc a poc del carrer. El 1976 a Gràcia només van guarnir els carrers de Fraternitat (Tordera-Torres), Fraternitat (Siracusa-Tordera), Llibertat, Progrés, Puigmartí (Milà i Fontanals-Torrijos), Puigmartí (Torrent de l’Olla-Mare de Deu dels Desemparats)i l’envelat de la plaça del Sol i una nova experiència promoguda per l’Assemblea i Directors que van portar a la plaça de la Virreina l’Operació Off Grec 76 amb diferents espectacles de Grec. El 1977 l’Associació de Veïns de la Vila i va apostar per fer festa a plaça de la Virreina amb una programació pròpia de la gent de Gràcia.
Aquest va ser el tret d’inici perquè gent de l’associació de veïns parlessin en diferents persones i que el carrer Verdi del mig tornes a guarnir el 1978.
Des de aquesta data fins avui la festa ha continuat, passant de Federació a Fundació el 2008 i augmentant les colles de cultura popular i com ha estat en aquests dos anys adaptant-se a es circumstancies de cada moment, però en les que ha prevalgut sempre el seu caire veïnal.
Josep Maria Contel